CONSIDERACIONS  ACTUALS ENTORN A LA  FE I MÓN ECONÒMIC I SOCIAL

 (Relectura de Gaudium et Spes 35 anys després,  2a part capítol III “La vida econòmica–social i IV La comunitat politica")

Seminari de Graduats: dia 2 de març del 2002   Patrici Ruiz/Jorge Correa

I.- SENTIT DE LA GS

La GS medita sobre el com l'Església comprèn la seua acció missionera (cap a l'exterior) en la contemporaneïtat. En aquesta missió ad extra la universalitat i la solidaritat són els temes que han de guiar aqueixa acció missionera.
"els gojos i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i de quants sofreixen, són al mateix temps gojos i esperances, tristeses i angoixes dels deixebles de Crist" (n.1)
Aquesta dimensió universal de la missió de l'església en el món cal interpretar-la com a totalitat o integritat: tot allò humà, tots els seus problemes, totes les dimensions de la persona.
La qüestió de la solidaritat implica una correspondència entre les qüestions humanes i les qüestions evangèliques. Apareix el concepte de diàleg com a estratègia d'evangelització. L'Església se sent solidària del gènere humà i participa del que succeeix en la història.
L'Església, per tant, ha de transitar pel context humà d´avui si vol ser fidel a la missió que ha rebut.
Quina és la funció de l'Església en el món actual perquè el missatge resulte més comprensible? Ja que l'evangelització , la transmissió de la fe, passa per la història actual i real de la humanitat.
El coneixement de la realitat humana i històrica no és possible sense una mirada i una escolta atentes.
La lectura dels capítols i de les seccions que articulen l'estructura de la GS mostra de mode concret la historicitat de la missió de l'Església hui: la dignitat de la persona humana, la comunitat humana, l'activitat humana en el món, els problemes més urgents (família, cultura, economia, política, pau i edificació de la comunitat internacional).
En aquest sentit és necessari subratllar que el tarannà de servici a l'home que inspira la GS no és simple qüestió de mètode, o estratègia pastoral. La paraula de GS al món no és aduladora. Al contrari, li posa el dit en la llaga. Això sí, amb una enorme empatia i una clara voluntat de salvació. El reconeixement dels avanços no significa desconeixement dels errors. És una crida al discerniment, a "escrutar els signes dels temps i interpretar-los a la llum de l'evangeli, de forma que puga respondre als permanents interrogants dels homes sobre el sentit de la vida present i de la vida futura, i sobre la mútua relació d'ambdós, de manera instal·lada a cada generació. És necessari per a això conèixer i comprendre el món en què vivim , les seues esperances, les seues aspiracions i la seua freqüent índole dramàtica" (n.4)
En resum, GS expressa un tarannà obert al món i a l'home, percebuts en la seua complexitat i ambivalència, però intensament amats.

II.- SITUACIÓ DE L'HOME EN EL MÓN D´AVUI

II.1. La visió del món en la GS

La GS s'atreveix a descriure els traços majors de la situació humana i històrica de finals del s. XX. "Canvi" és la paraula que predomina en l'acostament a aquesta realitat. Un canvi que deixa traslluir l'enllumenament de "un període nou de la història"
"la humanitat passa d'una concepció estàtica de la realitat a una altra més dinàmica i evolutiva, d'on sorgeix un nou conjunt de problemes que exigeix nova anàlisi i nova síntesi" (n.5)
Aquests canvis, d'acord amb la GS, afecten a totes les dimensions d'allò humà: La social (una societat industrial i urbana, (n.6), la psicològica, la moral i religiosa... (n.7). I aquesta ràpida mutació està augmentant les contradiccions i els desequilibris en les societats i en les persones.
Més important que l'enumeració d'aquest conjunt de nous problemes, és el reconeixement del caràcter dinàmic i evolutiu de la realitat. Perquè en definitiva els problemes canvien, i avui poden ser diferents als del període conciliar. Però el mode de mirar la realitat ha de romandre.
La GS assenyala que en aquest horitzó de canvi vertiginós s'ha anat refermant progressivament la convicció del necessari establiment d'un nou orde polític, econòmic i social que estiga vertaderament al servici de l'home.
Aqueix desequilibri fonamental, està emparentat amb les respostes insuficients a les grans qüestions que segueixen sent les preguntes dels homes de hui:
"Què és l'home? Quin és el sentit del dolor, del mal, de la mort, que a pesar de tants progressos fets, subsisteix encara? Quin valor tenen les victòries aconseguides a tan car preu? Què pot donar l'home a la societat? Què pot esperar d'ella? Què hi ha després de la vida temporal? (n.10)

II.2 Antinòmies del món actual:

- Al poder humà extraordinàriament ampliat correspon, a vegades, la impossibilitat de sotmetre'l al servei de l'home.
-Al major i més creixent coneixement de la intimitat personal, una inseguretat interior més profunda.
-Al descobriment de les lleis socials, la més absoluta desorientació sobre la seua canalització.
-A l'augment de la riquesa, l'escandalosa extensió del fam i la misèria.
-Al sentit de llibertat, les noves formes d'esclavitud social i psicològica.
-Al sentit d'unitat i interdependència, les agudes tensions polítiques, socials, econòmiques, racials.
-A la facilitat de comunicació d'idees, la desorientació en la definició mateixa dels conceptes.
-A la recerca d'un orde temporal més perfecte, l'atròfia en la millora dels esperits.
-A l'avanç científic i tècnic, la dificultat del seu harmonització amb valors permanents.
-A l'augment de la socialització, la dificultat d'un adequat procés de maduració de la persona i de relacions autènticament interpersonals.

En definitiva, "el món modern apareix al mateix temps poderós i dèbil, capaç del millor i del pitjor, perquè té obert el camí per a optar entre la llibertat o l'esclavitud, entre el progrés o el retrocés, entre la fraternitat o l'odi" (n.9)

II.2 Capítol III de GS: La vida economicosocial (Resum de les idees més
sobreeixides).

n.63 Alguns aspectes de l'economia contemporània: Grans desequilibris econòmics i socials. El luxe conviu al costat de la misèria. Uns pocs tenen un molt. És necessari una reforma de les estructures i un canvi de la mentalitat i dels hàbits de vida.
n.64 Llei fonamental del desenvolupament: El desenvolupament econòmic ha d'estar al servici de l'home integral. Ha de cobrir les seues necessitats materials, intel·lectuals, morals i religioses.
n.65 El desenvolupament econòmic, baix el control humà: El desenvolupament econòmic no ha d'estar en mans d'uns quants homes o grups, ni de la sola comunitat política, ni d'algunes nacions poderoses. Reprovació de les doctrines que en nom d'una falsa llibertat s'oposen a les reformes necessàries, i de les doctrines colectivistes.
n.66 Eliminació de les enormes desigualtats economicosocials: Els emigrants no han de ser considerats com a simples instruments de producció, i no exercir sobre ells discriminació. Ajudar a crear fonts de treball en les regions.
n.67 Treball, condicions de treball i descans: Dret i deure de treballar. Salari just per a portar una vida digna en el pla material, social, cultural i espiritual. No ser esclaus del propi treball i dret al descans i repòs que permeta cultivar la vida familiar, cultural, social i religiosa.
n.68 Participació en l'empresa i en l'organització general de l'economia. Conflictes laborals: Promoure la participació de tots en la vida de l'empresa. Dret dels treballadors a crear associacions que els representen. Dret de vaga com a instrument dels treballadors per a defendre els seus drets i les seues aspiracions justes. Participar en les institucions on es prenen decisions econòmiques i socials que afecten als treballadors i les seues famílies.
n.69 Els béns de la terra estan destinats a tots els homes: Desenvolupament d'institucions com la seguretat social i altres serveis socials que puguen contribuir al destí comú i universal dels béns.
n.70 Inversions i política monetària: Les inversions han de contribuir a assegurar treball i renda suficient a la població present i futura. En matèria monetària no s'ha de danyar el bé de la pròpia nació o de les alienes. I que els econòmicament dèbils no sofrisquen amb els canvis de valor de la moneda.
n.71 Accés a la propietat i domini dels béns. Problema dels latifundis: si a la propietat privada o a un cert domini sobre béns externs que asseguren autonomia personal i familiar. El dret a la propietat privada no és incompatible amb les diverses formes de propietat pública existents. La propietat privada té una índole social, en cas contrari es converteix en ambició. No als latifundis sense cultivar o que exploten als bracers.
Necessitat de reformes que incrementen els salaris, la millora de les condicions laborals, l'augment de la seguretat en l'ocupació, l'estímul per a la iniciativa en el treball, i el repartiment de les propietats mal o no cultivades. Afavorir el cooperativisme.
n.72 L'activitat economicosocial i el regne de Crist: Els cristians que estan en el sector economicosocial poden i han de contribuir a la prosperitat del gènere humà i de la pau. Viure en l'individual i en el social l'esperit de les benaventurances.

II.3 Canvis d'orde socioeconòmic en els inicis del s. XXI: GS avui.

Aurelio Martinez afirmava, en la ponència "El nou marc de la globalització" pronunciada en el Simposi realitzat a València sobre Globalització i Solidaritat, organitzat per la Comissió Diocesana Justícia i Pau, que el món actual viu un procés accelerat de canvis que està afectant a les pròpies relacions econòmiques, d'una manera diferent de la de fa 35 anys quan es va escriure la GS.
Les forces motors del canvi són:

-La globalització i configuració d'un mercat mundial.
-El creixement accelerat del progrés tecnològic.
-L'accés massiu a la informació
-L'enorme concentració del poder econòmic.
-L'acceptació general de les idees liberals i l'absència de models alternatius.

II.3.1. La civilització de la desocupació: la fi de la centralitat del treball.

El capitalisme destruïx el treball. La desocupació ja no és un destí marginal; ens afecta potencialment a tots, i també a la pròpia democràcia com a forma de vida. El volum de treball remunerat està desapareixent a marxes forçades i ens estem dirigint a tota velocitat cap a un capitalisme sense treball.
Contradient als profetes de la societat de la informació, que prediuen una gran abundància de treballs molt ben remunerats, la trista i nua realitat diu que nombrosos llocs de treball en el sector del processament de dades, seran activitats rutinàries prou mal retribuïdes.
Què significa una civilització de la desocupació? Al·ludeix a una situació social en la que l'ocupació és inviable per a tots, no tot el que vol treballar podrà fer-ho ; naix d'esta manera la figura social del parat com una classe parasitària que necessita ser sostinguda entre tots, com un sospitós social i estatal davant de qui tant la societat com l'estat han de defendre's i controlar-lo , al mateix temps que ell desenrotlla les seues línies defensives i les seues virtualitats per a enganyar-lo.
S'institucionalitza la inseguretat i l'atzar en la mesura que tot ciutadà viurà en la inseguretat i el seu destí laboral dependrà de la sort. Trobar ocupació com eixir-se del treball arriba a ser un accident. El parat representa la impotència de l'Estat de Benestar assentat sobre el pilar de la plena ocupació.
La institucionalització de la incertesa i de la inseguretat coexisteix amb el naixement de noves oportunitats que es despleguen en canvis culturals que afecten al cicle vital, a la configuració del temps humà i a les expectatives de futur.
La centralitat del treball va marcar l'experiència cultural del temps humà fins a aconseguir que la vida seguirà el ritme marcat pel temps del treball. Avui en dia les convulsions del treball ens situen en un encreuament cultural i ètic.
Es pot continuar amb la cultura clàssica del treball deixant que es produïsca una societat dualitzada en la que uns pocs participen del procés productiu i molts altres queden exclosos, amb el consegüent augment de la marginalitat i criminalitat.
O cap governar el procés combinant els beneficis del progrés tècnic en oportunitats per a millorar la qualitat de vida de tots, amb mesures creatives que van des d'una nova ordenació del temps del treball, setmanes laborals de quatre dies, jubilacions flexibles, abandons temporals de la vida productiva, repartiment del temps de treball disponible...
Açò significa una revolució de les expectatives socials. Enznensberger afirma que els luxes del futur no consistiran en l'arreplega d'objectes superflus i la seua exhibició, sinó que els nous privilegis seran gaudir de béns aparentment bàsics com el temps, l'espai, la tranquil·litat i un entorn saludable.

Però quan el capitalisme global destruïx el nervi vital de la societat del treball, s'esquerda l'aliança històrica entre capitalisme, Estat assistencial i democràcia. La democràcia va nàixer a Europa com "democràcia del treball", en el sentit que la democràcia es recolza en el repartiment del treball remunerat. La Il·lustració aplicada es recolza en el raonament que només els homes que tenen una vivenda i un lloc de treball segur són els ciutadans que s'apoderen de la democràcia.
En definitiva, sense seguretat material, no pot existir llibertat política, ni per tant democràcia, i llavors tots ens veiem amenaçats per nous i antics règims i ideologies totalitaris.

II.3.2. La societat de la informació.

Aquest paradigma tecnològic ha alterat substancialment les relacions socials i ha condicionat decisivament la consciència de viure en un únic món. La societat de la informació és una transformació només comparable a la mutació antropològica del neolític.
Naix una nova cultura material el nucli de la qual el constitueix la tecnologia (microelectrònica, informàtica, telecomunicacions, enginyeria genètica...) La informació posseeix una capacitat de penetrar en tots els processos de la nostra existència individual i col·lectiva.
La societat de la informació ens situa en el desarrelament, el signe del qual és la realitat virtual. Tot pot representar-se a través de la xarxa i açò modela la cultura del nou mil·lenni. La societat de la informació indueix a noves pràctiques socials.
La informació converteix la política i la cultura en espectacle, transforma els hàbits familiars, modifica les metodologies didàctiques de l'ensenyança, indueix moviments migratoris, revoluciona les tècniques de reproducció i control de la vida humana. Tot això ens situa en un nou encreuament que haurà de decidir la creació ètica i cultural.

II.3.3. La societat excloent.

L'exclusió social només pot entendre's en contrast amb els factors d'inclusió, a través dels quals s'incorpora la població als beneficis socials.
La societat moderna es va assentar sobre quatre principis d'inclusió gràcies als quals s'ha mantingut cohesionada durant els últims dos segles: el treball productiu com a principi d'inclusió econòmica, el consum com a principi d'inclusió social, la protecció pública com a principi d'inclusió política, i la competitivitat com a principi d'inclusió cultural.
La cohesió ha estat definida per tots aquells que tenen treball estable, poden consumir els béns socials, estan protegits davant dels riscos de l'existència i poden competir en la vida.
No obstant això a l'inici del s. XXI s'estan trontollant tots i cada u dels factors d'inserció. D'esta manera apareix la qüestió de l'exclusió com la nova qüestió social. La noció sociològica relativa a la misèria, correspon a l'exclusió que es dóna en l'interior de la societat moderna. "Sense vivenda no hi hi ha treball, sense treball no hi ha vivenda, i sense treball ni vivenda no hi ha democràcia. Quanta pobresa pot suportar la democràcia?"
Cal subratllar que les polítiques neoliberals estan generant greus problemes d'exclusió social i d'insolidaritat.

II.3.4.Mundialització - globalització.

En l'inici del nou segle s'han creat les condicions materials per a l'emergència d'un món únic; d'esta manera la humanitat té l'oportunitat de refer el vincle humà, recrear altres pertinences i inventar un nou orde internacional basat en el respecte mutu entre les nacions, en una major igualtat d'oportunitats i en noves estructura de pau i seguretat.
"Però la mundialització ve precedida per la globalització econòmica a la calor de la qual naix un camp magnètic solcat per pors i inquietuds." (Duby, G.) La globalització econòmica respon primer que res a una nova fase de l'expansió del capital que trenca les traves imposades pels propis estats nacionals. Es tracta d'alliberar el comerç internacional i abolir al màxim les condicions al lliure moviment de capitals.
Amb la globalització moren tres grans mites de l'era moderna: la sobirania dels estats, el creixement continu de les economies i el mite del mercat com a solució universal.
Si la mundialització àmplia la consciència de pertinença al mateix món i crea un planeta interconnectat i interdependent, la globalització només possibilita l'intercanvi de béns i serveis sense cap tipus de barreres aranzelàries ni fronteres.
La globalització oculta que, en l'actual organització social, la pobresa és un element estructural per raons purament ecològiques i de recursos, ja que és impossible que els nivells occidentals de vida abasten a tota la humanitat.
Podrà la globalització econòmica propiciar el desenvolupament humà? "Avui en dia, l'actiu de les 358 persones més riques és igual a l'ingrés combinat del 45% més pobre de la població mundial, 2300 milions de persones " (Informe sobre el desenvolupament humà).
Les desigualtats entre els sers humans i els pobles, roman en tota la seua gravetat i insoportabilitat, creant un autèntic planeta de nàufrags.
L'exercici de la liberalització, com a suport de la globalització, arriba només fins on és beneficiosa per als països rics, i es deté on podria beneficiar als països pobres.
Els apòstols del neoliberalisme empal·lideixen davant de la pura possibilitat de liberalitzar el mercat mundial de la mà d'obra. Mentre el capital aconsegueix quotes cada vegada més altes de mobilitat internacional, la força del treball contínua rígidament fixada en els seus llocs d'origen.
El procés de globalització se sosté i s'alimenta sobre la ideologia conquistador, que exalta la voluntat de domini i sotmet la totalitat del planeta, destruint sense compassió les singularitats que se li oposen.
En definitiva, provoca la mort cultural a través de l'homogeneïtzació de la vida social i del pensament únic, que anivella els costums, fragilitza les arrels humanes i es presenta com una cultura universal.
Un dels efectes més perniciosos de l'actual globalització és el de les altes taxes de desocupació, que es tradueix en una desigualtat creixent en la distribució de la renda, en un progressiu qüestionament de l'Estat de Benestar, en un alarmant augment de les fractures socials i de l'exclusió social.
Allò greu d'aquesta situació està que, per a la nova situació creada, les nostres societats no compten amb el referent institucional-normatiu que puga fer front a aquests processos d'exclusió social i d'insolidaritat generats per l'actual procés de globalització.
En el camp ideològic assistim a u procés de desprestigi sistemàtic de lo públic i de la política. Avui el liderat és del mercat, dels grups d'interessos econòmics, front a lo públic.

III.- EL CRISTIANISME, SIGNE EN EL TEMPS

La situació socioeconòmica, política i cultural d'aquest nou segle planteja al cristianisme un conjunt de desafiaments molt profunds, perquè ens trobem en una transició a un nou mode de producció i a una nova civilització marcada pel fenomen de la mundialització.
Aquesta situació requereix una anàlisi i una acció que vaja més enllà de l'inmediatisme i de l'eclesiocentrisme . És necessari construir un cristianisme evangèlic, receptor dels signes dels temps, dialogant, format i il·lustrat, present en l'acció social i en la creació cultural, capaç d'evangelitzar i anunciar a Jesucrist en aquesta conjuntura històrica.
En els àmbits socials, econòmics, polítics i culturals el cristianisme ha de realitzar una denúncia profètica del model d'economia i societat imperant, ja que està presidit per una lògica prou allunyada dels valors evangèlics.
Un pensament elaborat des del cristianisme ha d'estar present en la recerca d'una economia alternativa a la del capitalisme realment existent. Els problemes socials relacionats amb la pobresa i la marginalitat han de ser assumits com a centrals per un cristianisme que vullga ser fidel a la seua matriu evangèlica.
Les relacions entre consum, agressions al medi ambient i pobresa han de formar part d'un pensament cristià sensible a la problemàtica ecològica. El fenomen del voluntariat i l'extensió de noves pràctiques de solidaritat són fets que han d'afectar a una nova teologia de la caritat.
Enfront del predomini de l'individualisme possessiu, tan volgut pel neoliberalisme, el cristianisme ha de generar una cultura de les benaventurances com proposta de felicitat i suport de compromís moral i polític. Aquesta cultura de les benaventurances ha de configurar-se entorn de la formació de mentalitats i sentiments morals, la presentació de valors que regulen la vida de les persones i els donen sentit, l'adopció de nous estils de vida, l'elaboració de models de socialització i educació, el desenvolupament de mitjans de comunicació que afavorisquen la cultura solidària etc.
La globalització planteja la qüestió sobre la finalitat i la direcció del desenvolupament, que ja no s'identifica amb creixement econòmic, sinó que inclou la satisfacció de les necessitats bàsiques , la promoció de la cultura, la defensa de la naturalesa, la igualtat de possibilitats. Els sers humans han de ser d'esta manera l'eix i el centre del desenvolupament.
El creixement sense equitat, sense participació, sense comunitat, sense veu no és desenvolupament humà. És necessari crear les condicions estructurals per a plantejar-se un altre model de desenvolupament.
Aquestes tasques poden tindre com a gran obstacle un tipus d'Església, que davant de la complexitat de la situació i el sentiment d'un desplaçament social de magnitud històrica, opte pel restauracionisme.
És necessari des del pensament cristià arrelat en el més significatiu de la Doctrina Social de l'Església, qüestionar el liberalisme doctrinari i el pensament únic.
És necessari prendre's seriosament la qüestió de la generació de recursos morals per a la nostra societat. Per a això no cal tindre cap por a nedar contracorrent, a no transigir en les idees i no acceptar com a immutable cap institució.
L'aprofundiment en la democràcia ha de qüestionar el model legal de la "democràcia formal" com a generador de l'idiotisme públic i la corrupció generalitzada.
Des del nostre compromís més modest, ens queda col·laborar críticament en la dinàmica de les noves i heterogènies solidaritats. Col·laborar a fer viables els projectes que se saben i es volen alternatius: àrees de comerç just i solidari, agricultura ecològica, inversió ètica, cooperativisme etc.

Treballar i exigir en la mesura de les nostres possibilitats, la realització d'adequades polítiques socials per a lluitar contra l'exclusió social.
Com afirma Ramonet és el moment d'invertir l'eslògan "pensar global, actuar local" pel de pensar "local, actuar global". Lo local no ha de ser mai un sinònim de particularisme competitiu i insolidari, sinó lloc d'articulació entre el particular i el general, el local i el global. La resposta als grans reptes dels nostres dies necessita un esperit d'internacionalisme solidari aliè a la lògica de l'individualisme possessiu hegemònica en els nostres dies.
L'emergència del món únic pot considerar-se com la gran oportunitat per a explorar una altra humanitat sempre que "es transforme una interdependència de fet en solidaritat desitjada" (Informe Delors) i transforme la globalització actual en benefici d'uns pocs, a favor de les majories populars, activant les possibilitats reals que les estructures actuals del món ofereixen.
L'informe Delors afirma que el que cal fer amb la globalització és controlar-la, i per a això proposa un Consell de Seguretat Econòmic i la fixació d'uns mínims ètics assumits pels ciutadans. El dèficit ètic que en l'actualitat té el globus ha de ser remeiat.
La globalització ha de ser dirigida pels ciutadans i no per les grans empreses multinacionals. Cal estructurar organitzacions supranacionals amb autoritat suficient per a poder resoldre i enfrontar aquestos problemes. Cal aspirar a un creiximent més igualitari que abast a tots, més respectuós amb el planeta i amb els recursos naturals, en definitiva a una economia més humana que hui per hui és un somni.
No ha arribat l'hora de reclamar la posada en marxa, a escala planetària, d'un nou contracte social? Després de la globalització econòmica per la via dels mercats, la interdependència per la via ecològica, la internacionalització per la via tecnològica, i l'homogeneïtzació per la via social, està per nàixer la mundialització per la via de la construcció d'un nou vincle social.
Mentre la globalització necessita del sud com a mercat de consumidors, la mundialització els reclama com una part substantiva de la família humana.
El procés de globalització econòmica ha creat una perspectiva moral i política que incorpora la visió global front, a les anàlisis parcials, i permet situar els problemes socials en l'interior de la realitat mundial. Per tant el compromís en pro de la globalització de la justícia social és ineludible, ja que hi ha certs beneficis que només són humans si són universals.
En el Simposi ja referit Jesús Conill en la seua ponència "Globalització i Ètica" afirmava: "per molt condicionats que estiguem, seguim gaudint al menys d'un àpex de llibertat, la suficient per a adonar-nos que en certa mesura som lliures d'optar per uns valors o altres, per uns modes de vida o altres. Ni el sistema, ni la globalització ens determinen en un sentit únivoc. Bregar per la globalització ètica, per la mundialització de la justícia i de la solidaritat, és la tasca de les persones lliures.
Aquesta solidaritat és, primer que res, una virtut moral. Com tal virtut, afecta a les actituds i al comportament de la persona, i el seu contingut consisteix que tots ens sentim responsables de tots. Però la solidaritat és una miqueta més que una virtut personal. És també un principi d'organització de la societat a tots els nivells. Les actituds personals solidàries són necessàries, però no basten. És precís, a més, que les estructures socials que s'insereixen els pobles i la humanitat sencera dispose de mecanismes per a fer efectiva esta responsabilitat compartida.

IV. LA VIDA EN LA COMUNITAT POLÍTICA

Quina és la finalitat de la comunitat política? el bé comú. Aquest concepte és el que més se cita al llarg de les pàgines dedicades a l'esfera del polític i suposen la legitimació i justificació de tota l'acció política o social.

                   El bé comú és definit com el conjunt de condicions de la vida social necessàries perquè les persones, famílies i associacions puguen aconseguir  les seus plurals finalitats, o siga, la seua perfecció.

1. - La vida pública contemporània.

La primera constatació que realitza GS és l'augment del desig de participació política en les nacions occidentals o desenrotllades (encara que no les anomene directament així).

Aquest èxit del bé comú ve acompanyat per l'exigència, en estes nacions més avançades, del lliure exercici dels drets. GS enumera alguns d'estos: lliure reunió, lliure associació, llibertat d'expressió i professió lliure de la fe religiosa.

 Sense l'existència d'aquestos drets no es pot participar en la vida publica, en la política.

També vincula el concili directament el desenrotllament cultural, econòmic i social dels pobles amb la major participació en la política i la major exigència en l'exercici dels drets.

2.- Actituds.

Primer, el respecte pels drets de les minories, incloent el respecte cap a les persones amb distintes opinions o religió.

Segon, extensió a tots de l'ús efectiu dels drets personals; per tant rebuig de l'exclusió i marginació social.

Tercer, rebuig cap a formes polítiques que restringeixen les llibertats o no estan dirigides cap al bé comú; és a dir, règims no democràtics o corruptes.

3.- Pluralitat i autoritat

És just que els hòmens plantegen solucions diferents.  Les formes polítiques poden ser variades, però el seu objectiu ha de ser la formació de persones, cultes, pacífiques, benèvoles... Esta pluralitat de plantejaments polítics i solucions per a l'ordenació de la vida en comú exigeix l'existència de l'autoritat.

 L'autoritat o, el que és el mateix, el règim polític que governa és el que dirigeix l'acció de tots cap al bé comú.  L'església no prejutja des del concili la forma de govern i l'exercici de l'autoritat, però sí que estableix unes condicions mínimes:

- Són els ciutadans els que determinen el règim polític i designen als governants.

- L'exercici del poder s'ha de realitzar dins dels límits morals, encara que no s'especifiquen quins són estos, per a aconseguir  el bé comú.

- Els ciutadans no estan obligats a obeir a un règim immoral i poden oposar-se a l'opressió del poder polític.

4.- La participació política

L'exercici dels drets socials i la participació activa en la vida pública es fa a dos nivells.

 Primer la participació directa per mitjà del dret-deure  de votar amb llibertat. Tots estem cridats  a aquest tipus de participació,  però esta no ha de limitar-se a l'elecció dels governants, que això és l'exercici del vot, sinó que també ha d'entendre's per col·laboració en la vida pública les possibilitats reals de fixar els ‘fonaments jurídics de la comunitat política’, ‘determinació des de  l'acció del govern de la cosa pública’.

Totes aquestes accions es realitzen des de l'aportació personal o des de les associacions intermèdies culturals, socials o familiars (la societat civil).

El segon nivell és l'adquisició d'un compromís polític personal, consagrant-se al bé de la cosa pública i acceptant les càrregues del que es defineix com a ofici.

 Qui es dedica a la política ha d'oblidar el propi interès i lluitar contra la injustícia, l'opressió, la intolerància i l'absolutisme.

5.- La comunitat política

Els principis ordinadors de la comunitat política impliquen l'acceptació d'una actitud interventora dels governs dels pobles.

-     Un sistema de lleis (creació, aplicació i garanties) basat en la divisió de funcions.

-     Protecció i promoció eficaç dels drets de les persones, famílies i associacions

-     Intervenció en la vida social, econòmica, cultural per a la creació de condicions favorables

-     Educació cívica i política

6.- L'església

La primera matisació que ha de realitzar-se és la diferenciació entre l'acció que els cristians porten a terme en la vida pública com a ciutadans de què poden realitzar en nom de l'església.

 Perquè l'església no s'identifica amb cap règim polític. Tampoc la seua missió ni competències es confonen amb les de la comunitat política.

És necessària la cooperació perquè tant la comunitat política com l'església estan al servici de l'home.

L'evangelització se diferència de l'acció política en els mitjans utilitzats, té mitjans i camins propis. Sens dubte l'església se servix en la seua missió entre els hòmens de mitjans temporals però:

-     no ha de posar la seua esperança en privilegis del poder civil

-     ha de renunciar a l'exercici de drets legítims si el seu ús implica enterbolir la puresa del testimoni

Com a cristians se'ns demana des de GS, a més de les condicions exigibles a tots els ciutadans, una conducta que siga exemple de responsabilitat i servici al bé comú.  També el deure reconéixer la pluralitat d'opinions discrepants i el respecte als altres.

Un dubte que assalta hui a molts cristians és si a l'interior de l'església, institució humana i temporal, no hauria possibilitat d'aplicar els principis de democràcia i participació de la comunitat política.

7.- Alguns problemes actuals

            A.- Democràcia i laïcisme

Vivim  en una societat oberta, la qual cosa  implica el pluralisme, la democràcia i l'aconfessionalitat. Característica d'aquesta societat  és la valoració de l'home i la seua dignitat, l'assumpció de la responsabilitat personal i la no dissolució en el col·lectivisme.

 El seu oposat, la societat tancada, s'identifica amb els règims autoritaris o els fonamentalismes religiosos o polítics (pot estendre's tant als estats islàmics més radicals com als moviments nacionalistes radicals o xenòfobs), en definitiva societats on prima el valor del destí col·lectiu sobre el de la persona.

El primer problema que es planteja en la societat oberta és quan una de les concepcions plurals pretén que el seu nucli de veritat es converteisca  en l'ètica pública de la societat. Per tant la primera exigència d'una societat plural radica que no existeisquen concepcions incompatibles i, conseqüentment “la necessitat de la cooperació social i l'amistat cívica”.

El segon problema prové de la possible pretensió de l'església de legitimar el poder polític vinculant-lo  amb la seua visió de la vida. L'estat laic defensa avui, enfront d'excessos del passat, la seua pròpia neutralitat enfront d'una concepció teològica de la política.

Es poden definir tres tipus de laicitat:

-     Atea: extirpació del religiós dels mitjans de comunicació i de totes les administracions i opinió pública

-     Laïcista: la religió és un assumpte absolutament privat que ha de ser reservat a eixe àmbit i sustentat com qualsevol associació privada

-     Laicitat contínua, inclusiva o pluralista: busca la contribució pública i demòcrata de les religions en la comunitat política

En definitiva el problema es plantejaria quan l'església, posseïdora de la veritat, intentara extrapolar-la a l'àmbit polític traient-la de l'àmbit de l'ètica privada.

 L'autonomia de l'estat i del polític es plasma en el progressiu reconeixement de l'estat aconfessional i laic. Així, segons Peces Barba, es contraposen:

                        uniformisme? pluralisme

                        confesionalisme? laicitat

Des dels textos del concili podem albirar una nova actitud de l'església i la seua relació amb el món. Des de les paraules de l'inici fins a la insistència en el diàleg. Perquè no és des de la imposició, sinó des del diàleg, que l'església posa a disposició dels hòmens el poder de salvació rebut de Crist a través de l'evangeli.

Des d'esta perspectiva s'entén l'autonomia d'allò humà, en la cultura i les arts, la ciència i la política

            B.- Democràcia i església

L'església no és una democràcia, és “l'única monarquia absoluta que queda en el món lliure”.

El catolicisme romà forma un cos altament jerarquitzat, transnacionalitzat i de pesada rigidesa institucional. Es compon de clergues, que tenen el poder de decisió; de laics, que participen de la vida eclesial sota l'orientació dels clergues, i de religiosos que es dediquen a la recerca explícita de la santedat al servici de Déu i del món, i poden ser clergues o laics.

La teologia oficial ensenya que la divisió existent és de dret diví i que, per això, és intocable i immutable. Per la seua poca flexibilitat, esta divisió eclesial del treball religiós ha causat al llarg de la història moltes tensions i divisions.

 Està sent qüestionada, dia a dia, per l'Església-xàrcia– que configura una alternativa d'organització i de poder en l'Església, un vertader projecte popular d'Església.

Pot i ha de ser alterada l'estructura de l'Església o hem de comptar amb ella pels segles veniders fins al Judici  Final?

 Els intents de transformació institucional estaran condemnades al fracàs, a la persecució, a l'excomunió i a la ruptura de la unitat, tal com ha succeït al llarg de la història?

            C.- El compromís polític dels cristians

A Espanya ha desaparegut la identificació del vot catòlic amb el vot conservador. Sens dubte ha sigut gràcies al comportament de l'església durant la transició política. No s´alià ni va donar suport  a cap agrupació política concreta, per exemple a la democràcia cristiana; un exemple de diàleg i de no intervenció en els assumptes de la vida política des de la institució eclesiàstica.

 Com a conseqüència d'açò s'ha produït “una pèrdua d'identitat política i significativa del cristià (...) De fet, és irrellevant l'aportació de cultura política d'inspiració cristiana en els diferents espais polítics”.

A més de la presència cristiana en els partits polítics tradicionals avui es dóna un fenomen nou: les Organitzacions No Governamentals. Moltes d'elles de clar origen cristià, quan no directament dependents de la institució.

Els cristians que militen en partits polítics pareix que s'integren més des dels valors comuns de la societat o el grup polític que des de la seua especificitat cristiana. No es tractaria d'argumentar només des de la creença en Déu, sinó d'aportar els valors originaris del cristianisme que tinguen capacitat per a il·luminar les polítiques concretes.

Avui en dia, el debat no estaria centrat especialment en la participació directa en la política. Més prompte estaria en la reflexió sobre les raons del desànim i l'escepticisme generalitzat sobre l'adequació de la política al bé comú.

 El que es detecta per la ciutadania és la primacia dels interessos partidistes, personals o de grup enfront de la comunitat. I, finalment, l'assumpció com inevitable d'esta situació.

BIBLIOGRAFIA

Beck, Ulrico (1998): ¿Qué es la globalización? Falacias del globalismo, respuestas a la globalización? Ediciones Paidós Ibérica, Barcelona.

Boff, Leonardo, “Qué iglesia queremos? El proyecto popular de iglesia” en RELaT,  291.

Botella Cubells, V.(1999) El Vaticano ante el reto del tercer milenio San Esteban-Edibesa, Salamanca/Madrid.  P.197-218

Díaz Salazar, R. “El cristianismo signo en el tiempo” Iglesia Viva N.192  (1997). Desafíos al cristianismo en el cambio de siglo, Valencia, p.13-27

García de Andoni, Carlos, “El anuncio explícito de Jesucristo. Una visión. Un panorama” en Iglesia Viva, 203(2000), p. 57.

García Roca, Joaquín, “El contexto sociocultural”, en Iglesia Viva N.192  (1997),  p.43-66

Garrido Zaragoza, Juan José, El mundo y el hombre vistos desde y por la iglesia.

Gaudium Et Spes (1968): Parte 2, capítulo III La vida económico-social. BAC, Madrid.

Globalización y Solidaridad,  Actas del Simposio organizado por la  Comisión Diocesana de Justicia y Paz de Valencia. Noviembre 2000.

Peces Barba, G., “Pluralismo y laicidad en la democracia”, El País, 27 de noviembre de 2001.

Sanus, Rafael, “Iglesia y democracia”, El País, 1 de diciembre de 2001

 Velasco, Demetrio, “Retos socioeconómicos y políticos”  en Iglesia Viva N.192  (1997).  p.29-41

Vidal Fernández, Fernando,  “El debate francés entre laicidad y laicismo”