per Joan B. Almela i Hijalva.-

I.- LA QÜESTIÓ DEL “GÈNERE”.

Com es veu darrerament hi ha una discussió social i ideològica molt enconada amb la qüestió del “gènere, concepte que pareix no estar degudament precisat, perquè una cosa és la “Teoria del Gènere” i un altra “ la ideologia de Gènere”, que més val dir “ideologies de Gènere” puix que d’ideologies pot haver tantes com es vulga, perquè son constructes socials.
La “Teoria de Gènere” és un concepte de la ciència antropològica que intenta explicar allò que els antropòlegs haurien anant observant. En primer lloc s’havia comprovat l’omnipresència en totes les cultures de la diferenciació social entre home i dona en tots els aspectes, institucions i realitats de una cultura (aliances, filiació, herència, residència, treball, simbolisme, religió, política, economia, guerra…). Tal diferenciació seria tan constant i universal en la humanitat com el tabú de l’incest.
En segon lloc també s’havia observat que, encara que en totes les cultures es considerava “natural” tal diferenciació, hi havia una gran variabilitat en els continguts socials i psicològics que cada una assignava a eixe ser home o ser dona. És a dir, que cada societat havia construït una “gramàtica social” en torn al sexe, però eixa “gramàtica” variava i varia en la actualitat de una cultura a un altra. Per tant cada societat imposa la seua construcció mental del que és femení o masculí al sexe. Perquè és clar que tal constructe necessita una base real: el sexe, que no podem oblidar que té uns components tant biològics com psicològics.
El fet observat de que totes les societats humanes han fet una “gramàtica social” (allò que és masculí versus allò que es femení) al voltant del sexe és lo que es denomina en antropologia “Teoria del Gènere”. Ara de lo que es tracta és desbrinar científicament que és allò que correspon al constructe social i que és el que correspon al sexe biològic i psicològic. En això estem, sabent que eixes clarors tardaran en produir-se
La “ideologia de gènere” és diu a aquella que, basant-se en la “teoria del gènere”, vol fer canvis determinats en la societat. Pot haver i n’hi ha un ample arc “d’ideologies de gènere”. La més radical és la que afirma que el sexe és un constructe social i res més, cosa que al meu entendre és fals, perquè refusa la teoria de la evolució de les espècies que a través de tot el devenir d’aquestes ha necessitat construir la diferenciació sexual tant en les plantes com en els animals. Tal diferenciació és tant important que sense ella l’evolució no seria el que ara és i nosaltres ara no existiríem.
Perdoneu-me la pedanteria, però vull recordar que nosaltres, els ser pensants, som en l’escala evolutiva dins del ordre dels primats: primats, antropoides, hominoides, homínids, homos, sapiens amb una claríssima diferenciació sexual tan biològica com psicològica. En aquesta llarga cadena només podien fer constructes mentals els homos, així que la realitat sexual natural (entenent aquesta naturalitat com prèvia a la capacitat de reflexió) és molt anterior a les “gramàtiques socials” de les nostres societats.
He dit que eixa “ideologia de Gènere” era la més radical per una banda de l’arc, però pel l’altra ni una tan radical com aquesta però de signe contrari, que diu que no hi ha “constructes de Gènere” i que tot el que es predica del ser home o ser dona és purament i simple “natural”. Podríem titular-la: “ideologia del sexe”. No sé quina de les dues és més perversa per al creixement de l’humanitat.
Però la realitat social no és científica i avui la frase “ideologia de gènere” representa per a la majoria de la població occidental la bandera dels que s’han sentit postergats, reprimits i exclosos (i massa vegades massacrats) per culpa d’eixes “gramàtiques socials” que imposaven una manera determinada del ser home i dona en la societat; bandera d’ells i dels que els donen suport. Una determinació que, com casi tot allò que ha passat en la nostra història, casi sempre ha segut produïda per la necessitat de supervivència dels grups humans, però que en el segle XXI no té cap sentit en la gran majoria dels seus aspectes.
Per això deia al principi allò de la discussió enconada i també per això dic que cal ser molt precís i prudent en les manifestacions públiques.
Encara quedaria en el tinter les “variants de gènere” i/o “variants de sexe” que pràcticament totes les societats han acceptat expressament o veladament, la negació de les quals és la que fa nàixer les “ideologies de gènere” més radicals, però això excedeix els límits prudents d’aquest article.

II.- PUNTUALITZACIONS SOBRE LA IDEA DE GÉNERE.

Algunes persones m’han demanat que explique una miqueta més la base del concepte de “gènere”. Intentaré aclarir-ho amb una bateria d’afirmacions:
1.- Totes les cultures del mon han separat sempre el que les pertoca fer a “elles” i el que els pertoca fer a “ells” i això no sols en allò referent a les tasques sinó també en el que es refereix a les actituds i els estils que “elles” i “ells” deuen mantenir en la societat. També la nostra cultura.
2.- Totes les cultures han cregut que aquesta divisió era “natural” i devenia automàticament del sexe en el que cadascú havia nascut. La nostra cultura és la primera que es qüestiona açò.
3.- El qüestionament d’aquesta suposada naturalitat naix quan els antropòlegs, a partir de les primeries del segle XX, veuen que la diferenciació no és la mateixa en cada cultura perquè els rols que s’atribuïssen a cada sexe varien molt en cadascuna d’elles.
4.- La conclusió és prou clara: Les necessitats històriques que cada societat necessitava cobrir en cada època i lloc per a sobreviure obligava que es fera una divisió de treball, actituds i rols per “sexes”.
5.- Però una vegada que la tècnica i la ciència han fet que les necessitats de la societat es puguen satisfer d’un altra manera, canvia la mentalitat social i es qüestionen els models passats.
6.- Així que, com eixa divisió canviava molt d’una cultura a altra, calia trobar un concepte des del que es pogueren explicar eixes diferències, que sempre es manifestaven com “intrínsecament naturals”, però no ho eren.
7.- Hi naix el concepte de “gènere” en antropologia que intenta desbrinar allò que és propi i natural de cada “sexe” i allò que a cada “sexe” li ha posat la cultura per necessitats històriques.
8.- La “teoria de gènere” no afirma (com diuen alguns) que no hi ha una identitat personal que devé del sexe natural. Tot al contrari, el que vol és aclarir el que és propi del sexe i el que li ha afegit cada cultura per necessitats històriques.
9.- La”teoria de gènere” naix en la cultura occidental no sols per l’investigació antropològica, sinó també, (i casi sobre tot) perquè en occident el substrat cristià potència més en l’individuo la condició de “persona” que l’idea de “sexe”.
10.- Tot lo anterior es la base conceptual de la lluita feminista. El feminisme vol alliberar a la dona dels rols que no li corresponen pel sexe, es a dir, per ser dona, sinó per l’atribució cultural de cada societat. No vendria mal ara recordar que també al baró se li han atribuït tasques i comportaments per ser mascle, però que no devenen “naturalment” del sexe.
11.- Junt a aquest qüestionament afloren també les altres variants sexuals que estan en la làbil frontera de la sexualitat humana: homosexualitat, transsexualitat, bisexualitat …
12.- Com passa sempre, quan hi han hagut temes ocults i reprimits, el pèndul se’n va al altre costat i van apareixent idees radicals que es contraposen totalment als models anteriors. Efectivament, a partir de eixa idea han sorgit conceptes radicals (per exemple les doctrines “queer”) que diuen que la sexualitat humana es una “elecció personal” i que no deu estar condicionada per el sexe biològic ni per la educació rebuda.
13- L’anterior és un error tremend perquè no té en compte les bases genètiques ni la pressió de la cultura ambiental en l’història personal. Cal manifestar clarament que l’atracció libidinosa no pot ser mai una “elecció”, perquè estem segurs de que en la primera infantesa cada persona ja està feta en eixe sentit. És a dir, ja està condicionada i, conseqüentment, no es tracta, doncs, “d’elecció”, sinó de “condició”. Quan arriba la pubertat cada persona no fa més desenvolupar la seua “condició” d’heterosexual, homosexual o bisexual.
14.- Lo que no es sap encara científicament és si eixe condicionament sorgís de la genètica o de la cultura ambiental o de les dues. Si la persona ve condicionada per la interacció de les dues (cosa molt probable) no sabem encara quina part correspon a cadascuna.
15.- Per desgràcia, com he dit abans, hi ha persones i institucions que no veuen en la teoria de “gènere” més que una ideologia perquè la comprenen sols des d’eixes doctrines extremes. En unes jornades organitzades per vàries entitats de l’església de València com tal la tracten i s’ha afirmat, entre altres coses, que “la citada teoría sostiene que entre el sexo biológico y la identidad de género no hay conexión natural alguna, porque los roles de género obedecerían a un patrón de conducta impuesto por la sociedad”. Aquesta frase la diuen treta del projecte de la llei valenciana. Doncs bé, si es així, ni la llei valenciana ni els que de tal manera opinen han comprés correctament la teoria.
16.- La falta de comprensió que manté la jerarquia eclesiàstica davant d’aquest tema li du a prendre postures també radicals que pareix que vulguem “reconstruir” la realitat social de la humanitat partint sols del sexe biològic, ignorant les variants reals de la “condició” humana, tant en els rols socials “d’elles” i “d’ells” com en les qüestions d’inclinació sexual.
17.- Si les afirmacions jeràrquiques i d’altres neguen la radicalitat de les teories extremes que parlen “d’elecció” i no de “condició” sexual, em sembla que estarien en una posició correcta, però, si neguen qualsevol conseqüència que vinga de les teories de “gènere”, estan posant-se en l’altre extrem i no contribuïssen a l’aclariment del que és l’esser humà real.
18.- Però hi ha que tindre molta paciència en aquestos afers perquè caldrà un llarg camí d’investigació científica per a poder trobar les claus reals de tot açò. Per suposat la negativa a estudiar aquestes qüestions tan importants, sense pors ni quimeres, no fa més que augmentar la crispació, crear mala conciència i impedir el correcte desenvolupament social de les millors solucions.
19.- En fi, amics lectors, el concepte de “gènere” no és en absolut ni menyspreable ni condemnable, molt al contrari és un instrument conceptual molt útil per comprendre-nos millor i projectar un drets personals que satisfacen tota realitat personal. En definitiva, observar la realitat humana des de la perspectiva de “gènere”, no sols és útil sinó molt necessari. Acabem de començar el camí intel·lectual de la compressió del que és l’esser humà; sols duguem com espècie 150.000 anys en aquest mon i si la comparem amb altres especies …

València 1 de desembre de 2016