(Relectura de Gaudium et Spes 35 anys després,
2a part capítol III “La vida econòmica–social" i capítol IV
"La comunitat politica")
I.- SENTIT DE LA GS
La GS medita sobre el
com l'Església comprèn la seua acció missionera (cap a l'exterior) en la
contemporaneïtat. En aquesta missió ad extra la universalitat i la
solidaritat són els temes que han de guiar aqueixa acció missionera.
"Els gojos i les
esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps,
sobretot dels pobres i de quants sofreixen, són al mateix temps gojos i
esperances, tristeses i angoixes dels deixebles de Crist" (n.1)
Aquesta dimensió
universal de la missió de l'església en el món cal interpretar-la com a
totalitat o integritat: tot allò humà, tots els seus problemes, totes les
dimensions de la persona.
La qüestió de la
solidaritat implica una correspondència entre les qüestions humanes i les
qüestions evangèliques. Apareix el concepte de diàleg com a estratègia
d'evangelització. L'Església se sent solidària del gènere humà i participa
del que succeeix en la història.
L'Església, per tant,
ha de transitar pel context humà d´avui si vol ser fidel a la missió que ha
rebut.
Quina és la funció de
l'Església en el món actual perquè el missatge resulte més comprensible? Ja
que l'evangelització, la transmissió de la fe, passa per la història actual i
real de la humanitat.
El coneixement de la
realitat humana i històrica no és possible sense una mirada i una escolta
atentes.
La lectura dels
capítols i de les seccions que articulen l'estructura de la GS mostra de mode
concret la historicitat de la missió de l'Església hui: la dignitat de la
persona humana, la comunitat humana, l'activitat humana en el món, els
problemes més urgents (família, cultura, economia, política, pau i edificació
de la comunitat internacional).
En aquest sentit és
necessari subratllar que el tarannà de servici a l'home que inspira la GS no és
simple qüestió de mètode, o estratègia pastoral. La paraula de GS al món no
és aduladora. Al contrari, li posa el dit en la llaga. Això sí, amb una
enorme empatia i una clara voluntat de salvació. El reconeixement dels
avanços no significa desconeixement dels errors. És una crida al
discerniment, a "escrutar els signes dels temps i interpretar-los a la
llum de l'evangeli, de forma que puga respondre als permanents interrogants
dels homes sobre el sentit de la vida present i de la vida futura, i sobre la
mútua relació d'ambdós, de manera instal·lada a cada generació. És necessari
per a això conèixer i comprendre el món en què vivim, les seues esperances,
les seues aspiracions i la seua freqüent índole dramàtica" (n.4). En
resum, GS expressa un tarannà obert al món i a l'home, percebuts en la seua
complexitat i ambivalència, però intensament amats.
II.- SITUACIÓ DE L'HOME
EN EL MÓN D´AVUI
II.1. La visió del món
en la GS
La GS s'atreveix a
descriure els traços majors de la situació humana i històrica de finals del
s. XX. "Canvi" és la paraula que predomina en l'acostament a
aquesta realitat. Un canvi que deixa traslluir l'enllumenament de "un
període nou de la història", "la humanitat passa d'una concepció
estàtica de la realitat a una altra més dinàmica i evolutiva, d'on sorgeix un
nou conjunt de problemes que exigeix nova anàlisi i nova síntesi" (n.5)
Aquests canvis, d'acord
amb la GS, afecten a totes les dimensions d'allò humà: La social (una
societat industrial i urbana, (n.6), la psicològica, la moral i religiosa...
(n.7). I aquesta ràpida mutació està augmentant les contradiccions i els
desequilibris en les societats i en les persones.
Més important que
l'enumeració d'aquest conjunt de nous problemes, és el reconeixement del
caràcter dinàmic i evolutiu de la realitat. Perquè en definitiva els
problemes canvien, i avui poden ser diferents als del període conciliar. Però
el mode de mirar la realitat ha de romandre.
La GS assenyala que en
aquest horitzó de canvi vertiginós s'ha anat refermant progressivament la
convicció del necessari establiment d'un nou orde polític, econòmic i social
que estiga vertaderament al servici de l'home. Aqueix desequilibri
fonamental, està emparentat amb les respostes insuficients a les grans
qüestions que segueixen sent les preguntes dels homes de hui:
"Què és l'home?
Quin és el sentit del dolor, del mal, de la mort, que a pesar de tants
progressos fets, subsisteix encara? Quin valor tenen les victòries
aconseguides a tan car preu? Què pot donar l'home a la societat? Què pot
esperar d'ella? Què hi ha després de la vida temporal? (n.10)
II.2 Antinòmies del món
actual:
- Al poder humà
extraordinàriament ampliat correspon, a vegades, la impossibilitat de
sotmetre'l al servei de l'home.
- Al major i més
creixent coneixement de la intimitat personal, una inseguretat interior més
profunda.
- Al descobriment de
les lleis socials, la més absoluta desorientació sobre la seua canalització.
- A l'augment de la
riquesa, l'escandalosa extensió del fam i la misèria.
- Al sentit de
llibertat, les noves formes d'esclavitud social i psicològica.
- Al sentit d'unitat i
interdependència, les agudes tensions polítiques, socials, econòmiques,
racials.
- A la facilitat de
comunicació d'idees, la desorientació en la definició mateixa dels conceptes.
- A la recerca d'un
orde temporal més perfecte, l'atròfia en la millora dels esperits.
- A l'avanç científic i
tècnic, la dificultat del seu harmonització amb valors permanents.
- A l'augment de la
socialització, la dificultat d'un adequat procés de maduració de la persona i
de relacions autènticament interpersonals.
En definitiva, "el
món modern apareix al mateix temps poderós i dèbil, capaç del millor i del
pitjor, perquè té obert el camí per a optar entre la llibertat o
l'esclavitud, entre el progrés o el retrocés, entre la fraternitat o
l'odi" (n.9)
II.2 Capítol III de GS:
La vida economicosocial (Resum de les idees més sobreeixides).
n.63 Alguns aspectes de
l'economia contemporània: Grans desequilibris econòmics i socials. El luxe
conviu al costat de la misèria. Uns pocs tenen un molt. És necessari una
reforma de les estructures i un canvi de la mentalitat i dels hàbits de vida.
n.64 Llei fonamental
del desenvolupament: El desenvolupament econòmic ha d'estar al servici de
l'home integral. Ha de cobrir les seues necessitats materials,
intel·lectuals, morals i religioses.
n.65 El desenvolupament
econòmic, baix el control humà: El desenvolupament econòmic no ha d'estar en
mans d'uns quants homes o grups, ni de la sola comunitat política, ni
d'algunes nacions poderoses. Reprovació de les doctrines que en nom d'una
falsa llibertat s'oposen a les reformes necessàries, i de les doctrines
colectivistes.
n.66 Eliminació de les
enormes desigualtats economicosocials: Els emigrants no han de ser
considerats com a simples instruments de producció, i no exercir sobre ells
discriminació. Ajudar a crear fonts de treball en les regions.
n.67 Treball,
condicions de treball i descans: Dret i deure de treballar. Salari just per a
portar una vida digna en el pla material, social, cultural i espiritual. No
ser esclaus del propi treball i dret al descans i repòs que permeta cultivar
la vida familiar, cultural, social i religiosa.
n.68 Participació en
l'empresa i en l'organització general de l'economia. Conflictes laborals:
Promoure la participació de tots en la vida de l'empresa. Dret dels
treballadors a crear associacions que els representen. Dret de vaga com a
instrument dels treballadors per a defendre els seus drets i les seues
aspiracions justes. Participar en les institucions on es prenen decisions
econòmiques i socials que afecten als treballadors i les seues famílies.
n.69 Els béns de la
terra estan destinats a tots els homes: Desenvolupament d'institucions com la
seguretat social i altres serveis socials que puguen contribuir al destí comú
i universal dels béns.
n.70 Inversions i
política monetària: Les inversions han de contribuir a assegurar treball i
renda suficient a la població present i futura. En matèria monetària no s'ha
de danyar el bé de la pròpia nació o de les alienes. I que els econòmicament
dèbils no sofrisquen amb els canvis de valor de la moneda.
n.71 Accés a la
propietat i domini dels béns. Problema dels latifundis: si a la propietat
privada o a un cert domini sobre béns externs que asseguren autonomia personal
i familiar. El dret a la propietat privada no és incompatible amb les
diverses formes de propietat pública existents. La propietat privada té una
índole social, en cas contrari es converteix en ambició. No als latifundis
sense cultivar o que exploten als bracers. Necessitat de reformes que
incrementen els salaris, la millora de les condicions laborals, l'augment de
la seguretat en l'ocupació, l'estímul per a la iniciativa en el treball, i el
repartiment de les propietats mal o no cultivades. Afavorir el
cooperativisme.
n.72 L'activitat
economicosocial i el regne de Crist: Els cristians que estan en el sector
economicosocial poden i han de contribuir a la prosperitat del gènere humà i
de la pau. Viure en l'individual i en el social l'esperit de les benaventurances.
II.3 Canvis d'orde
socioeconòmic en els inicis del s. XXI: GS avui.
Aurelio Martinez
afirmava, en la ponència "El nou marc de la globalització"
pronunciada en el Simposi realitzat a València sobre Globalització i
Solidaritat, organitzat per la Comissió Diocesana Justícia i Pau, que el món
actual viu un procés accelerat de canvis que està afectant a les pròpies
relacions econòmiques, d'una manera diferent de la de fa 35 anys quan es va
escriure la GS.
Les forces motors del
canvi són:
-La globalització i
configuració d'un mercat mundial.
-El creixement
accelerat del progrés tecnològic.
-L'accés massiu a la
informació
-L'enorme concentració
del poder econòmic.
-L'acceptació general
de les idees liberals i l'absència de models alternatius.
II.3.1. La civilització
de la desocupació: la fi de la centralitat del treball.
El capitalisme destruïx
el treball. La desocupació ja no és un destí marginal; ens afecta
potencialment a tots, i també a la pròpia democràcia com a forma de vida. El
volum de treball remunerat està desapareixent a marxes forçades i ens estem
dirigint a tota velocitat cap a un capitalisme sense treball.
Contradient als
profetes de la societat de la informació, que prediuen una gran abundància de
treballs molt ben remunerats, la trista i nua realitat diu que nombrosos
llocs de treball en el sector del processament de dades, seran activitats
rutinàries prou mal retribuïdes.
Què significa una
civilització de la desocupació? Al·ludeix a una situació social en la que
l'ocupació és inviable per a tots, no tot el que vol treballar podrà fer-ho;
naix d'esta manera la figura social del parat com una classe parasitària que
necessita ser sostinguda entre tots, com un sospitós social i estatal davant
de qui tant la societat com l'estat han de defendre's i controlar-lo , al
mateix temps que ell desenrotlla les seues línies defensives i les seues
virtualitats per a enganyar-lo.
S'institucionalitza la
inseguretat i l'atzar en la mesura que tot ciutadà viurà en la inseguretat i
el seu destí laboral dependrà de la sort. Trobar ocupació com eixir-se del
treball arriba a ser un accident. El parat representa la impotència de
l'Estat de Benestar assentat sobre el pilar de la plena ocupació.
La institucionalització
de la incertesa i de la inseguretat coexisteix amb el naixement de noves
oportunitats que es despleguen en canvis culturals que afecten al cicle
vital, a la configuració del temps humà i a les expectatives de futur. La
centralitat del treball va marcar l'experiència cultural del temps humà fins
a aconseguir que la vida seguirà el ritme marcat pel temps del treball. Avui
en dia les convulsions del treball ens situen en un encreuament cultural i
ètic.
Es pot continuar amb la
cultura clàssica del treball deixant que es produïsca una societat dualitzada
en la que uns pocs participen del procés productiu i molts altres queden
exclosos, amb el consegüent augment de la marginalitat i criminalitat. O cap
governar el procés combinant els beneficis del progrés tècnic en oportunitats
per a millorar la qualitat de vida de tots, amb mesures creatives que van des
d'una nova ordenació del temps del treball, setmanes laborals de quatre dies,
jubilacions flexibles, abandons temporals de la vida productiva, repartiment
del temps de treball disponible... Açò significa una revolució de les
expectatives socials. Enznensberger afirma que els luxes del futur no
consistiran en l'arreplega d'objectes superflus i la seua exhibició, sinó que
els nous privilegis seran gaudir de béns aparentment bàsics com el temps,
l'espai, la tranquil·litat i un entorn saludable.
Però quan el
capitalisme global destruïx el nervi vital de la societat del treball,
s'esquerda l'aliança històrica entre capitalisme, Estat assistencial i
democràcia. La democràcia va nàixer a Europa com "democràcia del treball",
en el sentit que la democràcia es recolza en el repartiment del treball
remunerat. La Il·lustració aplicada es recolza en el raonament que només els
homes que tenen una vivenda i un lloc de treball segur són els ciutadans que
s'apoderen de la democràcia.
En definitiva, sense
seguretat material, no pot existir llibertat política, ni per tant
democràcia, i llavors tots ens veiem amenaçats per nous i antics règims i
ideologies totalitaris.
II.3.2. La societat de
la informació.
Aquest paradigma tecnològic
ha alterat substancialment les relacions socials i ha condicionat
decisivament la consciència de viure en un únic món. La societat de la
informació és una transformació només comparable a la mutació antropològica
del neolític. Naix una nova cultura material el nucli de la qual el
constitueix la tecnologia (microelectrònica, informàtica, telecomunicacions,
enginyeria genètica...) La informació posseeix una capacitat de penetrar en
tots els processos de la nostra existència individual i col·lectiva.
La societat de la
informació ens situa en el desarrelament, el signe del qual és la realitat
virtual. Tot pot representar-se a través de la xarxa i açò modela la cultura
del nou mil·lenni. La societat de la informació indueix a noves pràctiques
socials. La informació converteix la política i la cultura en espectacle,
transforma els hàbits familiars, modifica les metodologies didàctiques de
l'ensenyança, indueix moviments migratoris, revoluciona les tècniques de
reproducció i control de la vida humana. Tot això ens situa en un nou
encreuament que haurà de decidir la creació ètica i cultural.
II.3.3. La societat
excloent.
L'exclusió social només
pot entendre's en contrast amb els factors d'inclusió, a través dels quals
s'incorpora la població als beneficis socials. La societat moderna es va
assentar sobre quatre principis d'inclusió gràcies als quals s'ha mantingut
cohesionada durant els últims dos segles: el treball productiu com a principi
d'inclusió econòmica, el consum com a principi d'inclusió social, la protecció
pública com a principi d'inclusió política, i la competitivitat com a
principi d'inclusió cultural.
La cohesió ha estat
definida per tots aquells que tenen treball estable, poden consumir els béns
socials, estan protegits davant dels riscos de l'existència i poden competir
en la vida. No obstant això a l'inici del s. XXI s'estan trontollant tots i
cada u dels factors d'inserció. D'esta manera apareix la qüestió de
l'exclusió com la nova qüestió social. La noció sociològica relativa a la
misèria, correspon a l'exclusió que es dóna en l'interior de la societat
moderna. "Sense vivenda no hi hi ha treball, sense treball no hi ha
vivenda, i sense treball ni vivenda no hi ha democràcia. Quanta pobresa pot
suportar la democràcia?"
Cal subratllar que les
polítiques neoliberals estan generant greus problemes d'exclusió social i
d'insolidaritat.
II.3.4.Mundialització -
globalització.
En l'inici del nou
segle s'han creat les condicions materials per a l'emergència d'un món únic;
d'esta manera la humanitat té l'oportunitat de refer el vincle humà, recrear
altres pertinences i inventar un nou orde internacional basat en el respecte
mutu entre les nacions, en una major igualtat d'oportunitats i en noves
estructura de pau i seguretat.
"Però la
mundialització ve precedida per la globalització econòmica a la calor de la
qual naix un camp magnètic solcat per pors i inquietuds." (Duby, G.) La
globalització econòmica respon primer que res a una nova fase de l'expansió
del capital que trenca les traves imposades pels propis estats nacionals. Es
tracta d'alliberar el comerç internacional i abolir al màxim les condicions
al lliure moviment de capitals.
Amb la globalització
moren tres grans mites de l'era moderna: la sobirania dels estats, el creixement
continu de les economies i el mite del mercat com a solució universal. Si la
mundialització àmplia la consciència de pertinença al mateix món i crea un
planeta interconnectat i interdependent, la globalització només possibilita
l'intercanvi de béns i serveis sense cap tipus de barreres aranzelàries ni
fronteres.
La globalització oculta
que, en l'actual organització social, la pobresa és un element estructural
per raons purament ecològiques i de recursos, ja que és impossible que els
nivells occidentals de vida abasten a tota la humanitat. Podrà la
globalització econòmica propiciar el desenvolupament humà? "Avui en dia,
l'actiu de les 358 persones més riques és igual a l'ingrés combinat del 45%
més pobre de la població mundial, 2300 milions de persones " (Informe
sobre el desenvolupament humà).
Les desigualtats entre
els sers humans i els pobles, roman en tota la seua gravetat i
insoportabilitat, creant un autèntic planeta de nàufrags. L'exercici de la
liberalització, com a suport de la globalització, arriba només fins on és
beneficiosa per als països rics, i es deté on podria beneficiar als països
pobres.
Els apòstols del
neoliberalisme empal·lideixen davant de la pura possibilitat de liberalitzar
el mercat mundial de la mà d'obra. Mentre el capital aconsegueix quotes cada
vegada més altes de mobilitat internacional, la força del treball contínua
rígidament fixada en els seus llocs d'origen.
El procés de
globalització se sosté i s'alimenta sobre la ideologia conquistador, que
exalta la voluntat de domini i sotmet la totalitat del planeta, destruint
sense compassió les singularitats que se li oposen. En definitiva, provoca la
mort cultural a través de l'homogeneïtzació de la vida social i del pensament
únic, que anivella els costums, fragilitza les arrels humanes i es presenta
com una cultura universal.
Un dels efectes més
perniciosos de l'actual globalització és el de les altes taxes de
desocupació, que es tradueix en una desigualtat creixent en la distribució de
la renda, en un progressiu qüestionament de l'Estat de Benestar, en un
alarmant augment de les fractures socials i de l'exclusió social. Allò greu
d'aquesta situació està que, per a la nova situació creada, les nostres
societats no compten amb el referent institucional-normatiu que puga fer front
a aquests processos d'exclusió social i d'insolidaritat generats per l'actual
procés de globalització. En el camp ideològic assistim a u procés de
desprestigi sistemàtic de lo públic i de la política. Avui el liderat és del
mercat, dels grups d'interessos econòmics, front a lo públic.
III.- EL CRISTIANISME,
SIGNE EN EL TEMPS
La situació
socioeconòmica, política i cultural d'aquest nou segle planteja al
cristianisme un conjunt de desafiaments molt profunds, perquè ens trobem en
una transició a un nou mode de producció i a una nova civilització marcada
pel fenomen de la mundialització.
Aquesta situació
requereix una anàlisi i una acció que vaja més enllà de l'inmediatisme i de
l'eclesiocentrisme. És necessari construir un cristianisme evangèlic,
receptor dels signes dels temps, dialogant, format i il·lustrat, present en
l'acció social i en la creació cultural, capaç d'evangelitzar i anunciar a
Jesucrist en aquesta conjuntura històrica. En els àmbits socials, econòmics,
polítics i culturals el cristianisme ha de realitzar una denúncia profètica
del model d'economia i societat imperant, ja que està presidit per una lògica
prou allunyada dels valors evangèlics.
Un pensament elaborat
des del cristianisme ha d'estar present en la recerca d'una economia
alternativa a la del capitalisme realment existent. Els problemes socials
relacionats amb la pobresa i la marginalitat han de ser assumits com a
centrals per un cristianisme que vullga ser fidel a la seua matriu
evangèlica. Les relacions entre consum, agressions al medi ambient i pobresa
han de formar part d'un pensament cristià sensible a la problemàtica
ecològica. El fenomen del voluntariat i l'extensió de noves pràctiques de
solidaritat són fets que han d'afectar a una nova teologia de la caritat.
Enfront del predomini
de l'individualisme possessiu, tan volgut pel neoliberalisme, el cristianisme
ha de generar una cultura de les benaventurances com proposta de felicitat i
suport de compromís moral i polític. Aquesta cultura de les benaventurances
ha de configurar-se entorn de la formació de mentalitats i sentiments morals,
la presentació de valors que regulen la vida de les persones i els donen
sentit, l'adopció de nous estils de vida, l'elaboració de models de
socialització i educació, el desenvolupament de mitjans de comunicació que
afavorisquen la cultura solidària etc.
La globalització
planteja la qüestió sobre la finalitat i la direcció del desenvolupament, que
ja no s'identifica amb creixement econòmic, sinó que inclou la satisfacció de
les necessitats bàsiques, la promoció de la cultura, la defensa de la
naturalesa, la igualtat de possibilitats. Els sers humans han de ser d'esta
manera l'eix i el centre del desenvolupament.
El creixement sense
equitat, sense participació, sense comunitat, sense veu no és desenvolupament
humà. És necessari crear les condicions estructurals per a plantejar-se un
altre model de desenvolupament. Aquestes tasques poden tindre com a gran
obstacle un tipus d'Església, que davant de la complexitat de la situació i
el sentiment d'un desplaçament social de magnitud històrica, opte pel
restauracionisme. És necessari des del pensament cristià arrelat en el més
significatiu de la Doctrina Social de l'Església, qüestionar el liberalisme
doctrinari i el pensament únic.
És necessari prendre's
seriosament la qüestió de la generació de recursos morals per a la nostra
societat. Per a això no cal tindre cap por a nedar contracorrent, a no
transigir en les idees i no acceptar com a immutable cap institució.
L'aprofundiment en la
democràcia ha de qüestionar el model legal de la "democràcia
formal" com a generador de l'idiotisme públic i la corrupció
generalitzada.
Des del nostre
compromís més modest, ens queda col·laborar críticament en la dinàmica de les
noves i heterogènies solidaritats. Col·laborar a fer viables els projectes
que se saben i es volen alternatius: àrees de comerç just i solidari,
agricultura ecològica, inversió ètica, cooperativisme etc. Treballar i exigir
en la mesura de les nostres possibilitats, la realització d'adequades
polítiques socials per a lluitar contra l'exclusió social. Com afirma Ramonet
és el moment d'invertir l'eslògan "pensar global, actuar local" pel
de pensar "local, actuar global". Lo local no ha de ser mai un
sinònim de particularisme competitiu i insolidari, sinó lloc d'articulació
entre el particular i el general, el local i el global. La resposta als grans
reptes dels nostres dies necessita un esperit d'internacionalisme solidari
aliè a la lògica de l'individualisme possessiu hegemònica en els nostres
dies.
L'emergència del món
únic pot considerar-se com la gran oportunitat per a explorar una altra
humanitat sempre que "es transforme una interdependència de fet en
solidaritat desitjada" (Informe Delors) i transforme la globalització
actual en benefici d'uns pocs, a favor de les majories populars, activant les
possibilitats reals que les estructures actuals del món ofereixen.
L'informe Delors afirma
que el que cal fer amb la globalització és controlar-la, i per a això proposa
un Consell de Seguretat Econòmic i la fixació d'uns mínims ètics assumits
pels ciutadans. El dèficit ètic que en l'actualitat té el globus ha de ser
remeiat. La globalització ha de ser dirigida pels ciutadans i no per les
grans empreses multinacionals. Cal estructurar organitzacions supranacionals amb
autoritat suficient per a poder resoldre i enfrontar aquestos problemes. Cal
aspirar a un creiximent més igualitari que abast a tots, més respectuós amb
el planeta i amb els recursos naturals, en definitiva a una economia més
humana que hui per hui és un somni.
No ha arribat l'hora de
reclamar la posada en marxa, a escala planetària, d'un nou contracte social?
Després de la globalització econòmica per la via dels mercats, la
interdependència per la via ecològica, la internacionalització per la via
tecnològica, i l'homogeneïtzació per la via social, està per nàixer la
mundialització per la via de la construcció d'un nou vincle social. Mentre la
globalització necessita del sud com a mercat de consumidors, la
mundialització els reclama com una part substantiva de la família humana.
El procés de
globalització econòmica ha creat una perspectiva moral i política que
incorpora la visió global front, a les anàlisis parcials, i permet situar els
problemes socials en l'interior de la realitat mundial. Per tant el compromís
en pro de la globalització de la justícia social és ineludible, ja que hi ha
certs beneficis que només són humans si són universals. En el Simposi ja referit Jesús Conill en la
seua ponència "Globalització i Ètica" afirmava: "per molt
condicionats que estiguem, seguim gaudint al menys d'un àpex de llibertat, la
suficient per a adonar-nos que en certa mesura som lliures d'optar per uns
valors o altres, per uns modes de vida o altres. Ni el sistema, ni la
globalització ens determinen en un sentit únivoc. Bregar per la globalització
ètica, per la mundialització de la justícia i de la solidaritat, és la tasca
de les persones lliures.
Aquesta solidaritat és,
primer que res, una virtut moral. Com tal virtut, afecta a les actituds i al
comportament de la persona, i el seu contingut consisteix que tots ens sentim
responsables de tots. Però la solidaritat és una miqueta més que una virtut
personal. És també un principi d'organització de la societat a tots els
nivells. Les actituds personals solidàries són necessàries, però no basten.
És precís, a més, que les estructures socials que s'insereixen els pobles i
la humanitat sencera dispose de mecanismes per a fer efectiva esta
responsabilitat compartida.
IV. LA VIDA EN LA
COMUNITAT POLÍTICA
Quina és la finalitat
de la comunitat política? el bé comú.
Aquest concepte és el que més se cita al llarg de les pàgines dedicades a
l'esfera del polític i suposen la legitimació i justificació de tota l'acció
política o social.
El bé comú és definit
com el conjunt de condicions de la vida social necessàries perquè les
persones, famílies i associacions puguen aconseguir les seus plurals finalitats, o siga, la
seua perfecció.
1. - La vida pública
contemporània.
La primera constatació
que realitza GS és l'augment del desig de participació política en les
nacions occidentals o desenrotllades (encara que no les anomene directament
així).
Aquest èxit del bé comú
ve acompanyat per l'exigència, en estes nacions més avançades, del lliure
exercici dels drets. GS enumera alguns d'estos: lliure reunió, lliure
associació, llibertat d'expressió i professió lliure de la fe religiosa.
Sense l'existència d'aquestos drets no es pot participar en la vida publica,
en la política. També vincula el concili directament el desenrotllament
cultural, econòmic i social dels pobles amb la major participació en la
política i la major exigència en l'exercici dels drets.
2.- Actituds.
Primer, el respecte
pels drets de les minories, incloent el respecte cap a les persones amb
distintes opinions o religió.
Segon, extensió a tots
de l'ús efectiu dels drets personals; per tant rebuig de l'exclusió i
marginació social.
Tercer, rebuig cap a
formes polítiques que restringeixen les llibertats o no estan dirigides cap
al bé comú; és a dir, règims no democràtics o corruptes.
3.- Pluralitat i
autoritat
És just que els hòmens
plantegen solucions diferents. Les
formes polítiques poden ser variades, però el seu objectiu ha de ser la
formació de persones, cultes, pacífiques, benèvoles... Esta pluralitat de
plantejaments polítics i solucions per a l'ordenació de la vida en comú
exigeix l'existència de l'autoritat.
L'autoritat o, el que és el mateix, el règim
polític que governa és el que dirigeix l'acció de tots cap al bé comú. L'església no prejutja des del concili la forma
de govern i l'exercici de l'autoritat, però sí que estableix unes condicions
mínimes:
- Són els ciutadans els
que determinen el règim polític i designen als governants.
- L'exercici del poder
s'ha de realitzar dins dels límits morals, encara que no s'especifiquen quins
són estos, per a aconseguir el bé
comú.
- Els ciutadans no
estan obligats a obeir a un règim immoral i poden oposar-se a l'opressió del
poder polític.
4.- La participació
política
L'exercici dels drets
socials i la participació activa en la vida pública es fa a dos nivells.
Primer la participació
directa per mitjà del dret-deure de
votar amb llibertat. Tots estem cridats
a aquest tipus de participació,
però esta no ha de limitar-se a l'elecció dels governants, que això és
l'exercici del vot, sinó que també ha d'entendre's per col·laboració en la
vida pública les possibilitats reals de fixar els ‘fonaments jurídics de la
comunitat política’, ‘determinació des de
l'acció del govern de la cosa pública’. Totes aquestes accions es
realitzen des de l'aportació personal o des de les associacions intermèdies
culturals, socials o familiars (la societat civil).
El segon nivell és
l'adquisició d'un compromís polític personal, consagrant-se al bé de la cosa
pública i acceptant les càrregues del que es defineix com a ofici. Qui es dedica a la política ha d'oblidar el
propi interès i lluitar contra la injustícia, l'opressió, la intolerància i
l'absolutisme.
5.- La comunitat
política
Els principis
ordinadors de la comunitat política impliquen l'acceptació d'una actitud
interventora dels governs dels pobles.
- Un sistema de lleis
(creació, aplicació i garanties) basat en la divisió de funcions.
- Protecció i promoció
eficaç dels drets de les persones, famílies i associacions
- Intervenció en la
vida social, econòmica, cultural per a la creació de condicions favorables
- Educació cívica i
política
6.- L'església
La primera matisació
que ha de realitzar-se és la diferenciació entre l'acció que els cristians
porten a terme en la vida pública com a ciutadans de què poden realitzar en
nom de l'església. Perquè l'església no s'identifica amb cap règim polític.
Tampoc la seua missió ni competències es confonen amb les de la comunitat
política. És necessària la cooperació perquè tant la comunitat política com
l'església estan al servici de l'home.
L'evangelització se
diferència de l'acció política en els mitjans utilitzats, té mitjans i camins
propis. Sens dubte l'església se servix en la seua missió entre els hòmens de
mitjans temporals però:
- no ha de posar la
seua esperança en privilegis del poder civil
- ha de renunciar a
l'exercici de drets legítims si el seu ús implica enterbolir la puresa del
testimoni
Com a cristians se'ns
demana des de GS, a més de les condicions exigibles a tots els ciutadans, una
conducta que siga exemple de responsabilitat i servici al bé comú. També el deure reconéixer la pluralitat
d'opinions discrepants i el respecte als altres. Un dubte que assalta hui a
molts cristians és si a l'interior de l'església, institució humana i temporal,
no hauria possibilitat d'aplicar els principis de democràcia i participació
de la comunitat política.
7.- Alguns problemes
actuals
A.- Democràcia i
laïcisme
Vivim en una societat oberta, la qual cosa implica el pluralisme, la democràcia i
l'aconfessionalitat. Característica d'aquesta societat és la valoració de l'home i la seua
dignitat, l'assumpció de la responsabilitat personal i la no dissolució en el
col·lectivisme.
El seu oposat, la
societat tancada, s'identifica amb els règims autoritaris o els
fonamentalismes religiosos o polítics (pot estendre's tant als estats
islàmics més radicals com als moviments nacionalistes radicals o xenòfobs),
en definitiva societats on prima el valor del destí col·lectiu sobre el de la
persona.
El primer problema que
es planteja en la societat oberta és quan una de les concepcions plurals
pretén que el seu nucli de veritat es converteisca en l'ètica pública de la societat. Per tant
la primera exigència d'una societat plural radica que no existeisquen
concepcions incompatibles i, conseqüentment “la necessitat de la cooperació
social i l'amistat cívica”.
El segon problema prové
de la possible pretensió de l'església de legitimar el poder polític
vinculant-lo amb la seua visió de la
vida. L'estat laic defensa avui, enfront d'excessos del passat, la seua
pròpia neutralitat enfront d'una concepció teològica de la política.
Es poden definir tres
tipus de laicitat:
- Atea: extirpació del
religiós dels mitjans de comunicació i de totes les administracions i opinió
pública
- Laïcista: la religió
és un assumpte absolutament privat que ha de ser reservat a eixe àmbit i
sustentat com qualsevol associació privada
- Laicitat contínua,
inclusiva o pluralista: busca la contribució pública i demòcrata de les religions
en la comunitat política
En definitiva el
problema es plantejaria quan l'església, posseïdora de la veritat, intentara
extrapolar-la a l'àmbit polític traient-la de l'àmbit de l'ètica privada.
L'autonomia de l'estat i del polític es plasma en el progressiu reconeixement
de l'estat aconfessional i laic. Així, segons Peces Barba, es contraposen:
uniformisme/pluralisme y
confesionalisme/laicitat. Des dels textos del concili podem albirar
una nova actitud de l'església i la seua relació amb el món. Des de les
paraules de l'inici fins a la insistència en el diàleg. Perquè no és des de
la imposició, sinó des del diàleg, que l'església posa a disposició dels
hòmens el poder de salvació rebut de Crist a través de l'evangeli. Des d'esta
perspectiva s'entén l'autonomia d'allò humà, en la cultura i les arts, la
ciència i la política
B.- Democràcia i
església
L'església no és una
democràcia, és “l'única monarquia absoluta que queda en el món lliure” diu
Mons. R. Sanus. Per altra banda, Boff afirma que el catolicisme romà forma un
cos altament jerarquitzat, transnacionalitzat i de pesada rigidesa
institucional. Es compon de clergues, que tenen el poder de decisió; de
laics, que participen de la vida eclesial sota l'orientació dels clergues, i
de religiosos que es dediquen a la recerca explícita de la santedat al
servici de Déu i del món, i poden ser clergues o laics. La teologia oficial
ensenya que la divisió existent és de dret diví i que, per això, és intocable
i immutable. Per la seua poca flexibilitat, esta divisió eclesial del treball
religiós ha causat al llarg de la història moltes tensions i divisions. Està
sent qüestionada, dia a dia, per l'Església-xàrcia que configura una
alternativa d'organització i de poder en l'Església, un vertader projecte
popular d'Església.
"Pot i ha de ser
alterada l'estructura de l'Església o hem de comptar amb ella pels segles
veniders fins al Judici Final? Els
intents de transformació institucional estaran condemnades al fracàs, a la
persecució, a l'excomunió i a la ruptura de la unitat, tal com ha succeït al
llarg de la història?"
C.- El compromís polític dels cristians
A Espanya ha
desaparegut la identificació del vot catòlic amb el vot conservador. Sens
dubte ha sigut gràcies al comportament de l'església durant la transició política.
No s´alià ni va donar suport a cap agrupació política concreta, per exemple a
la democràcia cristiana; un exemple de diàleg i de no intervenció en els
assumptes de la vida política des de la institució eclesiàstica. Com a
conseqüència d'açò s'ha produït “una pèrdua d'identitat política i
significativa del cristià (...) De fet, és irrellevant l'aportació de cultura
política d'inspiració cristiana en els diferents espais polítics”.
A més de la presència
cristiana en els partits polítics tradicionals avui es dóna un fenomen nou:
les Organitzacions No Governamentals. Moltes d'elles de clar origen cristià,
quan no directament dependents de la institució.
Els cristians que
militen en partits polítics pareix que s'integren més des dels valors comuns
de la societat o el grup polític que des de la seua especificitat cristiana.
No es tractaria d'argumentar només des de la creença en Déu, sinó d'aportar
els valors originaris del cristianisme que tinguen capacitat per a il·luminar
les polítiques concretes. Avui en dia, el debat no estaria centrat
especialment en la participació directa en la política. Més prompte estaria
en la reflexió sobre les raons del desànim i l'escepticisme generalitzat
sobre l'adequació de la política al bé comú. El que es detecta per la ciutadania
és la primacia dels interessos partidistes, personals o de grup enfront de la
comunitat. I, finalment, l'assumpció com inevitable d'esta situació.
BIBLIOGRAFÍA
Ulrico Beck, (1998): ¿Qué es la globalización? Falacias del
globalismo, respuestas a la globalización?. Ediciones Paidós Ibérica,
Barcelona; Leonardo Boff, “Qué iglesia queremos? El proyecto popular de
iglesia” en RELaT, 291; V. Botella Cubells, El Vaticano ante el reto del tercer
milenio San Esteban-Edibesa, Salamanca/Madrid, 1999. P.197-218; R. Díaz Salazar, “El
cristianismo signo en el tiempo” Iglesia
Viva 192(1997). Desafíos al
cristianismo en el cambio de siglo, Valencia, pp.13-27; Carlos García de
Andoni, “El anuncio explícito de Jesucristo. Una visión. Un panorama” en Iglesia Viva, 203(2000), p. 57;
Joaquín García Roca, “El contexto sociocultural”, en Iglesia Viva 192(1997),
pp.43-66; Juan José Garrido Zaragoza, "El mundo y el hombre
vistos desde y por la iglesia. Globalización y Solidaridad", Actas
del Simposio organizado por la Comisión Diocesana de Justicia y Paz de
Valencia. Noviembre 2000; G. Peces Barba,
“Pluralismo y laicidad en la democracia”, El País, 27 de noviembre de 2001; Rafael Sanus, “Iglesia y
democracia”, El País, 1 de
diciembre de 2001; Demetrio Velasco, “Retos socioeconómicos y políticos” Iglesia
Viva 192(1997), pp.29-41; Fernando
Vidal Fernández, “El debate francés
entre laicidad y laicismo”,
www.psoe.es/NuevasPoliticas-NuevosTiempos/Cristianos/PRINCIPAL.htm.